L’emoció d’assaborir un ‘llibre vell’ i el resum d’un any

Despedeixo un any amb poques sorpreses a nivell personal i professional: algun ensurt domèstic que s’ha pogut solventar, diverses taules noves que no m’han desagradat… Caram, quina poca emoció en aquest començament. Com costa fer balanç d’un mateix.
Torno a arrencar. En aquests 12 mesos he dit adéu a un amic que enyoro —al cel de Menorca sies, Manel—; he pensat que perdia la mare, a qui encara necessito tant; i he clausurat un engrescador projecte gastronòmic de país al que caldria donar continuïtat, reformulant-lo si cal. Molta gent del sector el trobem a faltar.
Enguany he viscut més moments per recordar, és clar, i si evoco alguns dels més plaents sóc en terres gironines. Aquest estiu m’he passejat per restaurants amb personalitat de Cadaqués, Roses i Sant Feliu de Boada. Rememoro un àpat de tardor a Llagostera —on tornaré el 2018 perquè es com sentir-se a casa—, i una celebració estel·lar, divertida i amb classe a Peralada. A les portes de l’hivern, només un dia faltava, m’entaulava a la cuina dels germans Roca per ‘menjar-me el món’ i un llarg menú de degustació amb el meu company de vida i de viatge.


Era la nostra segona visita al Celler de Can Roca, però aquesta només la sabia jo d’antuvi i el còmplice meravellós que la va fer possible. De les virtuts d’aquest restaurant i de la família Roca se n’han fet ressenyes brillants. Sense tenir-hi una relació estreta, jo mateixa escrivia fa temps un text sobre els valors culinaris que en Joan, en Josep i en Jordi projecten a l’exterior. La memòria, la generositat, la humilitat… Són valors que traspuen els seus actes i les seves paraules. Rellegeixo un fragment que parla del cupatge entre sentiments i gastronomia, així com dels llibres i les pel·lícules que al llarg de la història han atorgat a les emocions el poder de traspassar els plats fins el punt que els comensals poden arribar a sentir allò que sent qui els ha cuinat. Premonició. Veure plorar algú que estimes per l’emoció que li proporciona assaborir un plat és indescriptible. I inoblidable. Milfulles de galeta de mantega amb crema de té darjeeling i essència de llibre vell. Aquest és (i sempre serà) el meu record de 2017. Assaborir: gustar lentament (un menjar, una beguda), per sentir-ne bé. El diccionari ho defineix ben clar. Propòsit pel 2018: viure més lentament per sentir més. El mateix desig pels que m’esteu llegint perquè sé que ens volem bé.

Encara cap comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *