Adéu, 2018. Benvingut, 2019.

Unes petites escapades a paradisos propers, un bonic receptari grupal sobre la recuperació del safrà català, un article sobre vins i emocions amb menció especial i més d’un comiat. Tot i que en tinc molts d’altres, dic adéu al 2018 amb quatre records importants; no en podria escriure cap especialment dolent i en podria descriure uns quants d’inesperats i afortunats.

A poques hores del canvi d’any encara estic madurant els propòsits, conscient que haig de treballar els reptes i pensar molt fort en els desitjos (no és aquesta la condició perquè s’acompleixin?)

“El nostre objectiu a la vida ha de ser emocionar”, reivindica un amic que he fet enguany. I emocionar-nos, reivindico jo. Abans no arribi el 2019 dedico el meu últim pensament a la gent que ens emociona constament, ens ha emocionat en algun moment i ens emocionarà qui sap quan i on.

“Tras doce años de alzheimer, mi amor murió ayer. Era de Barcelona, periodista y buena gente”, escrivia fa pocs mesos un vell amic en un diari nacional. Ell és en Victor Gorina. Ella, la Guillermina Botaya. Vaig saber que ens havia deixat del tot gràcies a un sisè sentit que em va fer recuperar un contacte epistolar que s’havia espaiat en el temps.

Dona, periodista i bona gent. Sempre recordaré com va vetllar pel meu creixement professional, ensenyant-me a destriar el gra de la palla, corregint-me amb suavitat, brindant pels meus encerts… Generosa i humil fins a l’excés, amb el pas del temps es va tornar invisible als ulls de la gent de la gastronomia. O així ho veig. Si més no, he trobat a faltar el comiat i el reconeixement del sector envers la seva persona, inclòs el meu.

Adéu, Guillermina. Mai és massa tard per visibilitzar els afectes ni per enviar un petó al cel. O així ho crec.

Encara cap comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *