‘Resiliència alimentària, escolta les veus si les sents’. Museu de la Vida Rural. Juny 2020

Des de l’inici de la pandèmia, el sector agroalimentari està mostrant la seva resiliència en aquesta situació sense precedents. Una capacitat d’adaptar-se, desenvolupar-se positivament i innovar a una velocitat també sense precedents; més gran que la dels consumidors m’atreviria a dir, astorats encara alguns en descobrir la riquesa del patrimoni gastronòmic més pròxim.

Jo, que soc de lletres, només faig que veure sumes i multiplicacions de veus i esforços en aquest sentit. Operacions i sons que ens fan més grans, més forts, millors, com la que duen a terme fa temps nombrosos segells, programes, projectes i/o agrupacions que treballen per dinamitzar aquest sector, difondre aquest patrimoni i dotar de visibilitat als productors i elaboradors que hi ha al darrere: Fet a la Conca, Tast Alt Camp, L’Anoia del Camp a la Taula, Al teu gust Aliments del Pallars, Tasta el Vallès, Gustum, Xarxa Productes de la Terra

Digues-li «resiliència» o «resistència», com el xef nord-americà Dan Barber, propietari del restaurant Blue Hill a Nova York i impulsor de The Kitchen Farming Project, amb què convida a nois d’arreu del món a multiplicar receptes per plantar «el menjar del futur», segons llegeixo a Reto coronavirus, un espai de trobada virtual creat pel Basque Culinary Center conscient de l’impacte que la pandèmia està tenint sobre el sector de la gastronomia, i de com els seus actors es troben singularment implicats en un repte sense precedents també. «Pic i pala. Un trosset de terra, llavors i aigua. Amb això n’hi hauria prou per sembrar una relació diferent amb el menjar enmig d’aquesta tempesta. La pandèmia exposa suficients mancances en el sistema alimentari perquè no es prengui seriosament l’oportunitat de replantejar paradigmes, apedaçar equívocs, abonar consciència i sumar-se a un moviment de resistència. Els cuiners que ara no saben què fer poden aprofitar la situació, per aclaparadora que sembli, per reconnectar amb la terra», remarca l’abanderat del farm to table, del slow food, de la resiliència, justícia o sobirania alimentària.

I a casa? El berguedà Toni Massanés, director general de la Fundació Alícia, recordava a #GastronomikaLive —una gran trobada digital impulsada pels organitzadors del congrés gastronòmic del mateix nom en temps de coronavirus— la importància de recuperar l’educació i la cultura de la cuina del dia a dia com a base per garantir la seguretat alimentària i caminar cap a la sostenibilitat, posant com a exemple la quantitat ingent de plats que hem preparat durant el confinament: «havíem deixat de cuinar, però no havíem oblidat com es feia».

La seva reflexió traspassava l’àmbit econòmic i nutricional. «Som el que mengem, també els seus valors. No podem gaudir tant de la nostra alimentació si tots els valors que defensem —sostenibilitat, solidaritat, ètica— no els trobem en els aliments que adquirim». Imprescindibles sempre totes les seves intervencions.

També som el que llencem. El menjar no es llença. «Tot i viure en un context d’emergència climàtica, el malbaratament alimentari segueix sent un terreny força desconegut, que té unes conseqüències que van molt més enllà de les tones d’aliments descartades. Les autores dels vint-i-vuit contes que integren El menjar no es llença! El relat de les criatures sobre l’aprofitament alimentari, hi han reflexionat a través dels seus textos i il·lustracions».

Descobreixo aquest llibre a Instagram, la xarxa que més ha sumat i més ens ha acompanyat a moltes en aquesta pandèmia. El recull, coeditat per la Fundació Espigoladors i Pol·len Edicions, és una selecció de les propostes presentades a la iniciativa que organitza anualment l’organització sense ànim de lucre implicant a infants, joves, escoles, mestres i famílies a ser part de la solució del malbaratament alimentari.

L’any passat, a Figueres, el dia que s’acabava el curs escolar —final que enguany serà virtual— «repensàvem el menjar» en una jornada gratuïta de debat i reflexió a l’antic convent dels frares caputxins, recuperat com a equipament cultural per a la capital i la comarca de l’Alt Empordà. En una de les intervencions, el besaluenc Salvador Garcia-Arbós, mestre de cerimònies, col·lega i amic, preguntava al públic assistent: «Per què “repensar el menjar”? Perquè busquem un compromís de defensa del territori i de la planeta. Perquè els passos previs a menjar són un compromís i una gestió dels residus», responia ell mateix.

I per si algú, per una casualitat, baixava de l’hort, va afegir aquesta «escultura del paisatge» a la seva reflexió. «No fa tants anys, tothom tenia un hort. Els caputxins, sense anar gaire lluny, van ser grans hortolans i van difondre la cultura de l’horta», recordava el periodista gastronòmic. «Hi ha molts motius per tenir un hort: mediambientals, gastronòmics, econòmics, socials, culturals i de felicitat. Tot el que has suat té un altre gust. El problema és el ritme, el plaer és molt llarg, has d’esperar per obtenir els aliments. És el que volem? Actuem!», convidava de forma lenta i ferma.

«La del 2020 serà l’anyada de la lliçó de la natura a l’ésser humà», assegurava dies enrere el cambrer de vins del Celler de Can Roca, Josep Pitu Roca, en una entrevista imperdible del gironí publicada a «Ara Mengem», el punt de trobada amb notícies, reportatges i entrevistes sobre el menjar, restaurants, receptes, alimentació i més, del diari Ara.

«Comença un temps de recés per reflexionar sobre el territori i sobre la feina, reduint la part hedonista i ampliant més la idea d’autenticitat. Canviar l’hedonisme per l’austeritat, mantenir la calidesa però reforçar la proximitat, aprofundir en la idea del seny, que ara és més temps de seny que de rauxa. Preguntar-te on ets i pensar que la teva cuina ha de ser més pròxima al pagès, al pescador, al ramader. Ja anàvem per aquí: el 80 % dels nostres productes eren de proximitat, però quan s’atura tot veus que has de donar suport als cicles naturals que tens més a la vora. Hem fotut el camp, en el sentit que l’hem perjudicat, amb conreus intensius que acaben en productes empaquetats dels quals som dependents. Hem embrutit el camp, fent bo allò d’aquell poeta indi que deia que l’home blanc morirà un dia asfixiat per la seva pròpia brutícia, perquè no deixa de contaminar el seu propi llit», manifestava el sommelier d’un dels millors restaurants del món, tot afegint que la competició ja no tindrà sentit: «Ara la competició ha de convertir-se en cooperació. L’èmfasi individual ha d’anar cap al relacional. De la cobdícia de l’ego cap a la consciència més planetària. Això seria un món millor». Bravo.

Idò, a què esperem? «Per primera vegada a la història, els grans herois i protagonistes han estat els pagesos i no els cuiners. És una cosa que jo anhelava i espero que continuï», celebrava en una altra entrevista, de nou a Reto coronavirus, la cuinera mallorquina Maria Solivellas, propietària del restaurant Ca Na Toneta, a Caimari, a la Serra de Tramuntana, al cor rural de l’illa balear.

Ella, activista del consum responsable i de la cuina de proximitat, que sempre que té l’ocasió insisteix en la necessitat d’adquirir bons hàbits en el menjar, dedicar més temps, tenir més cura i posar tots els sentits en l’activitat que més repercuteix en les nostres vides, també és una heroïna. «La situació és complexa per a tothom, però la nostra situació ara és més greu que la de la resta i necessitem suport. Així que, si podeu, visiteu-nos aquest estiu», demana. Ara mateix hi volaria.

Sentiu les veus que reivindiquen que una altra manera de consumir és possible? Ja hi eren, però són més fortes. Fem-nos el favor i escoltem-les.

Encara cap comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *